El 19 d’abril de 2022 vam formular una sol·licitud on exposàvem a la Consellera de la Presidència el greuge de la toponímia oficial no normativa, les vulneracions de Dret que causa, i li demanàvem que el Govern oficialitzés les formes normatives dels topònims que encara són oficials amb formes impròpies. Vam rebre una resposta seva el 16 de juny de 2022, per la que ens deia que havia delegat el nostre escrit a la Comissió de Toponímia perquè ens oferís assistència al respecte. La Comissió de Toponímia encara no ha comunicat res.
També vam sol·licitar a l’Ajuntament de Cabacés, el 29 de setembre de 2022 (Annex 1) que complís allò que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, per tal de preservar els drets fonamentals que vulnera la imposició d’una grafia toponímica deturpada. Vam rebre resposta el 21 d’octubre de 2022 (Annex 2) on deia que desestimava la sol·licitud i que la traslladava a la Direcció General d’Administració Local, perquè entenia que el que s’hi planteja no és un canvi de nom, sinó una rectificació de grafia. El 25 d’octubre de 2022 vam presentar un recurs de reposició provant amb el precedent de Roda de Berà (que el 2012 corregí el seu nom oficial, abans Roda de Barà) que el mecanisme per a canviar una denominació d’un municipi i fer una correcció lingüística al seu topònim és el mateix (Annex 3). Però de nou l’ajuntament va desestimar el recurs, i traslladà tot l’expedient a la Direcció General d’Administració Local, tornant a al·legar les regles competencials del Decret 139/2007 (Annex 4).
És a dir, l’Ajuntament trasllada la responsabilitat al Govern, i diu que en tot cas qui ha de proposar la rectificació de nom és la Consellera de la Presidència, pel que disposa l’art. 5 del Decret 139/2007. Aquest mateix Decret 139/2007 permet que l’ajuntament desestimi la proposta de rectificació de nom que li faci el Govern, i en conseqüència que continuï incomplint l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.
Per altra banda, el 23 de gener de 2023, vam rebre una Resolució de la Direcció General d’Administració Local que responia una sol·licitud d’accés a la informació pública anterior, on es preguntava quins tràmits havia fet l’Ajuntament de Cabacés relacionats amb aquesta matèria i si la DGAL havia seguit el procediment. Als punts 2a i 2b s’informa que l’Ajuntament de Cabacés va trametre a la DGAL la documentació generada per la sol·licitud, i que ho va fer el 7 de desembre de 2022. El punt 2c de la mateixa Resolució diu literalment que “a la data de la present Resolució la Direcció General d’Administració Local no ha dut a terme cap actuació en relació amb la denominació del topònim de Cabacés. En aquest sentit, d’acord amb el que disposa el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, és competència dels ens locals aprovar el canvis de denominació i de rectificació del seu nom.” (Annex 5).
En definitiva: com que la norma té incoherències internes, es genera un bucle, i si no hi ha la voluntat de complir la Llei de Política Lingüística per part dels ajuntaments que no la respecten (i no hi és, com es pot comprovar pels antecedents), només es pot resoldre si una sentència judicial els la fa complir, o si s’elimina aquesta incoherència interna de la norma. El cas de Cabacés és il·lustratiu d’aquesta situació, que queda exposada amb tots els procediments anteriors duts a terme, el resultat dels quals es pot veure als documents annexos.
Per a més gravetat, l’Ajuntament de Cabacés, que s’escuda en la incoherència normativa per a no corregir la grafia del seu topònim, està mantenint una imposició del franquisme com a nom oficial. La dictadura, per tal de desprestigiar l’obra normalitzadora de la llengua que feren les institucions democràtiques, va tornar a les formes toponímiques anteriors a la normativització que la Generalitat i l’Institut d’Estudis Catalans feren el 1933 (en aquest sentit, reconeixen aquest fet el preàmbul de la Llei 12/1982, i hi aprofundeix l’article d’August Rafanell “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme” a la revista Lengas, núm. 66, p. 7-30, 2009, accessible a https://journals.openedition.org/lengas/888 ). Els ajuntaments que no han volgut adoptar mai cap resolució restaurant les grafies normatives dels seus noms, i han fet tot el que han pogut per a mantenir les imposicions franquistes, han estat i són els de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. El costum de veure aquestes grafies com a oficials les pot fer semblar acceptables, però és fàcil adonar-se que no ho són si es comparen amb les normatives, aprovades ja el 1933: Cabassers, Campmany, Lledó d’Empordà i Rialb. És més senzill veure la gravetat del fet si pensem en l’efecte que faria que les administracions encara usessin com a oficials les formes Serchs, Sardañola, Figueras o Bañolas. El cas és exactament el mateix que aquest supòsit. En la particularitat de Cabacés, a més, i en una comunicació del 6 d’octubre de 2022 (Annex 6) l’Ajuntament ens feia saber que preparen un procés de participació ciutadana on faran decidir als veïns si s’ha de corregir la grafia del topònim oficial o no. Demanar als veïns que es pronunciïn sobre l’ortografia d’un topònim, o sobre si s’ha de complir o no la llei de Política Lingüística, o si s’ha de mantenir o no una imposició franquista, és un disbarat. Perquè es pregunti com es pregunti, i amb els subterfugis que es vulgui, al final l’essència de la pregunta és sempre la mateixa: Cabacés o Cabassers; el topònim franquista o el normatiu.
L’origen d’aquesta situació a la toponímia és heretada d’una llei ja no vigent, la 12/1982, que a la pràctica deixava la correcció dels topònims a la voluntat dels ajuntaments. La promulgació el 1998 de la Llei de Política Lingüística hauria hagut de resoldre definitivament aquest problema, ja que aquesta norma encarrega la tasca de la fixació gràfica dels topònims a l’Institut d’Estudis Catalans sense excepcions. Però les pràctiques antiquades de la Llei 12/1982 es van traslladar encara al Decret 139/2007, perpetuant la toponímia “oficial no normativa”, i entre ella la d’imposició franquista. És inconcebible que a aquestes alçades encara haguem de tenir rèmores del franquisme i incorreccions lingüístiques als topònims, i que la legislació de règim local no les faci eliminar, clarament i sense contradiccions. No és correcte que el caprici d’uns quants ajuntaments s’imposi a la comunitat lingüística sencera i als empadronats, que han d’usar topònims escrits no segons la llei i les normes de l’idioma, sinó segons la voluntat arbitrària d’uns ajuntaments que usurpen les funcions que la legislació atorga a l’Institut d’Estudis Catalans en matèria de fixació gràfica dels topònims oficials. La situació és tan extravagant que fins i tot s’ha hagut de crear un oxímoron per a definir-la: “topònims oficials no normatius”. És a dir, topònims que no poden ser oficials perquè no són normatius, com requereix la Llei de Política Lingüística, però que tanmateix són oficials, contra aquesta mateixa llei.
El Govern no ha de permetre que alguns ajuntaments, amb actituds impròpies d’administracions democràtiques, continuïn escudant-se darrere d’una legislació de règim local contradictòria per a esquivar el compliment de la Llei de Política Lingüística i imposar voluntats particulars i arbitràries a les denominacions oficials de municipis i entitats de població. És un demèrit pel país que encara hi hagi topònims oficials franquistes o no normatius, que degraden tant el lloc que designen com qui els ha d’usar per força perquè són oficials.
Tenint en compte els precedents, el 23 de gener de 2023 vam formular al Govern la següent sol·licitud:
Que es revisin i modifiquin o suprimeixin les parts que calgui dels articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya; i dels articles 2, 3, 4, 5, 6, 14 i 15 del Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, amb l’objectiu que la legislació de règim local garanteixi el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, i que obligui a corregir els topònim oficials que no el respecten. Sense aquesta obligació, a la pràctica, el Decret Legislatiu 2/2003 i el Decret 139/2007 permeten als ajuntaments que no tenen la toponímia regularitzada incomplir la Llei 1/1998, la qual cosa és contradictòria i genera inseguretat jurídica.
El 24 d’abril de 2023 es va produir el silenci administratiu; és a dir, el Govern no ha respost una sol·licitud que li demostra que la legislació de règim local té errors que dificulten el compliment de la Llei de Política Lingüística, i li demana que els corregeixi.
El 14 de juny de 2023 hem presentat una reclamació per responsabilitat patrimonial contra la Generalitat de Catalunya per import de 52.000€ euros a raó de 1.000 euros diaris des del 24/04/2023, data en què es va produir el silenci administratiu a la sol·licitud formulada, fins a la data de presentació d’aquesta reclamació, 14/06/2023. I 1.000 euros diaris més des de l’endemà de la presentació d’aquesta reclamació i fins que es duguin a terme les correccions a la legislació de règim local que obliguin els ajuntaments amb topònims oficials il·legals a complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística. Per l’article 8.3a de la Llei 5/2005, de 2 de maig, de la Comissió Jurídica Assessora és preceptiu el seu dictamen en aquest expedient per reclamació de responsabilitat patrimonial perquè la quantia és superior als 50.000 euros.
#BonGovern, #Transparència i #QualitatDemocràtica haurien de ser alguna cosa més que etiquetes de Twitter.